Entrades

Consells psicològics: Addiccions i discapacitat

Com tots sabem, existeixen moltes substàncies que activen els centres cerebrals del plaer de diferents maneres, provocant un intens desig de consumir-les. Aquests desig pot arribar a esdevenir tan intens que acaba essent incontrolable i requereix una gran força de voluntat per evitar buscar-les constantment.

Les persones amb discapacitat són especialment susceptibles al consum compulsiu de productes addictius legals que, en la majoria de casos, prenen forma de tabac, cafè i alcohol, però també poden ser  coca-cola o altres refrescos amb sucre, pastes i dolços en general, etc.

Malgrat que tots som “víctimes potencials” dels nostres desitjos, aquest col·lectiu pateix una especial incidència degut a diversos factors. Per començar, ens trobem que en molts casos hi ha dificultats de comprensió sobre els efectes nocius d’aquests consums, així que costa entendre perquè, per exemple, “no hauria de prendre un cafè sempre que pugui permetre-m’ho, si és una cosa que em fa sentir bé”. Cal incidir en l’educació i aportar informació al respecte, de manera que puguin adonar-se dels perills que pot haver (càncer, obesitat, hipertensió, diabetis, cirrosi, etc.) però  la informació no aconseguirà un canvi per si mateixa. Ens trobem davant de persones que poden tenir un baix control dels seus impulsos, amb el que tot i saber que algun producte no els fa bé, no poden evitar consumir-lo. Cal mantenir un control estricte i una contenció conductual constant per evitar que caiguin en el consum una vegada i una altra.

La seguretat que senten en les rutines diàries també  juga un paper a favor de les conductes addictives, que es potencien amb les costums, com, per exemple, fumar sempre després de dinar o beure una copa quan surto amb els amics. Per això, cal fer un treball en intentar canviar les rutines ja que, d’altra banda, no podrem eliminar l’hàbit tòxic associat.

Per últim, un fet molt a destacar que, per desgràcia, afecta a gran part d’aquest col·lectiu, és el sentiment soledat i la manca de satisfacció gratificant. Quan hi ha mancances emocionals i vitals, apareix la necessitat de suplir-les amb allò que tenim més a l’abast. Quan hi ha algun element que ens fa sentir bé, encara que sigui de manera “artificial”, es converteix en quelcom molt atractiu si l’alternativa és el malestar i el sentiment de buidor interior. Com aquest efecte és efímer i no aconsegueix omplir realment, cal anar repetint la “dosi” amb regularitat. Així doncs, és important tenir en compte que una part molt efectiva per combatre les addiccions és poder donar a la persona sentit a la seva vida, l’acceptació per part de les persones que són importants per ella i tenir metes i objectius motivadors.

Tots aquests elements mencionats, tot i que afecten a tots els col·lectius per igual, prenen una rellevància especial en el cas de les persones amb discapacitat. Tenint-los en compte podem aconseguir ajudar-los a superar les addiccions d’una manera més eficaç.

Consells piscològics: Millora l’autoestima

 

Des de la primera infància, les experiències que anem tenint a la vida i les relacions que establim amb les persones del nostre voltant, ens ajuden a definir el concepte que tenim de nosaltres mateixos. Mitjançant els valors i les creences del nostre grup de pertinença i a través de comparar-nos amb els altres, arribem a fer-nos una imatge de com som i de les nostres virtuts i defectes.. En realitat, el que ens fem és una imatge de com “creiem que som”. Això és l’autoconcepte.
L’autoconcepte influeix sobre l’autoestima. Tot i que no són el mateix, la capacitat que tenim per estimar-nos a nosaltres mateixos sol estar molt relacionada amb les autocrítiques i la capacitat de consecució dels objectius que ens plantegem. Quan l’autoestima queda minvada, és difícil que la persona tingui seguretat en si mateixa, se senti incapaç d’afrontar els reptes que li depara la vida i cregui que els altres sempre ho faran millor.
Dit això, cal que ens posem en la situació que viuen moltes persones amb discapacitat intel•lectual avui en dia, en una societat que té com a valors fonamentals l’èxit personal i professional, així com el destacar per sobre dels altres. Aquestes persones tenen bastantes possibilitats de sentir-se infravalorades al llarg de la seva vida, veuen que certes coses els hi costen més que a la resta, poden sentir que no compleixen amb les expectatives i, en alguns casos, crítiques constants sobre la seva manera de fer o la seva eficiència. Això fa que es puguin sentir insegurs i no tinguin una base sòlida de confiança en poder aconseguir els seus objectius, amb la consegüent necessitat d’aprovació per qualsevol cosa que facin.
Per a ajudar-los a apoderar-se de si mateixos i tenir seguretat, és molt important que rebin lloances i elogis per les coses que fan bé. Sempre és més fàcil fixar-se en el que cal millorar i allò bo sol quedar obviat com a “el que ha de fer”, quan a tots ens agrada i ens ajuda que algú ens remarqui que ho estem fent bé. També cal que evitem crítiques innecessàries i poc constructives, reforçar molt les conductes adequades i evitar els càstigs en l’educació en la mesura del possible. És important que per part dels pares i familiars, puguin rebre aprovació i respecte, ja que frustracions i traves ja les trobaran a la vida quotidiana.
Així doncs, hem de tenir en compte que el recolzament que puguem donar-li a algú servirà per a que millori el seu autoconcepte, cosa que farà créixer la seva autoestima i farà que se senti més segur de si mateix i de les seves possibilitats d’èxit en les activitats que emprengui.

Afrontar els canvis vitals

La vida està plena de canvis. Hi ha persones a qui els agrada la varietat i el fluir continu de les situacions i fets. El no saber què passarà demà i viure sobre la marxa, vivint en el moment present, és per molts qualitat de vida, i el poder ser adaptables i flexibles, una habilitat valorada. No sempre és una característica positiva, portada a l’extrem pot arribar a generar situacions de descontrol i de falta d’arrelament, que també poden generar insatisfacció.

En l’altre extrem, tenim persones que són més rígides i estrictes en les seves activitats i maneres de fer. Els agrada la rutina i la seguretat de la repetició. En alguns casos, poden arribar fins i tot a evitar qualsevol mena de canvi, que passa a ser una font d’estrès i de neguit, que pot ser desproporcionada amb el canvi real que representa. La falta de creença en la capacitat pròpia, la manca d’habilitat durant l’aprenentatge i la por a equivocar-se fan que la rutina esdevingui una gran eina. La possibilitat de canvi genera una por a “caure” en l’error i esdevé una creença incapacitant que, com a tal, ve acompanyada d’una falta de consciència de l’origen d’aquesta por.

Les persones amb discapacitat, per norma general, solen entrar dins d’aquest grup, i tenen dificultats a l’hora d’afrontar els canvis i les situacions inesperades. Els canvis més quotidians com un canvi d’horari o de persona de referència a la feina, els causen una forta inquietud i neguit, un canvi d’última hora en una cita, pot provocar un gran malestar i, a vegades, sortir de la compra d’aliments que es fa cada setmana genera sensació de descontrol.

Podem ajudar essent un pilar estable al voltant del qual es pot moure la persona que pateix aquest neguit. Donant un recolzament on pot acudir en cas que aparegui la sensació de descontrol, i també mostrant amb l’exemple, i l’entrenament, que modificant certs elements quotidians, no passa cap desgràcia.

Destacar que dintre d’aquests paràmetres, un canvi vital realment important, com la mort d’un familiar o un canvi de vivenda, genera tal ansietat i vertigen que esdevé molt difícil de sostenir i encara menys de gestionar com cal. Caldrà tractar amb molta cura a la persona que ho està patint i validar molt el seu malestar, encara que ens pogués semblar exagerat segons el nostre punt de vista. Cal que ho afrontin amb el màxim temps possible i deixar tot l’espai necessari per a que pugui seguir el seu ritme.

Cal ser molt conscients de com vivim nosaltres els canvis i no barrejar-ho amb com poden viure-ho els altres. Cadascun de nosaltres té la seva pròpia manera, i no n’hi ha una de correcta. El canvi pot ser positiu i enriquidor, però no cal que sigui a costa del benestar emocional de les persones. La clau radica en trobar l’equilibri.

Consells psicològics: Com acompanyar en els processos de dol

Tard o d’hora, al llarg de la nostra vida, tots hem d’afrontar la pèrdua. Pot ser la pèrdua del nostre lloc de treball, del nostre nivell de vida, d’una parella, així com la mort d’un ésser estimat. Cada persona pot reaccionar d’una manera diferent davant la pèrdua, però a ningú ens deixa indiferents. Aquestes pèrdues ens afecten i donen lloc al que coneixem com al procés de Dol, que genera canvis en el nostre organisme i a l’estat d’ànim, canvis que generen un fort sentiment de malestar, tristesa i ràbia. En ocasions, pot aparèixer el contrari: un bloqueig emocional que ens impedeix tornar a sentir plenament.

Les persones amb discapacitat no són diferents a la resta en aquest aspecte i poden patir un trasbals important davant la pèrdua. Tot i això, com tothom, per resoldre-ho de manera saludable necessiten poder realitzar un procés de Dol, i poder tancar el tema dolorós, cosa que els resulta més complicat, ja que a vegades no el poden entendre, per les limitacions cognitives que pateixen. També poden trobar-se amb altres dificultats a l’hora d’afrontar les pèrdues, com l’expressivitat limitada i la reduïda consciència emocional, que dificulta el poder obrir-se amb els altres i deixar anar aquest dolor.

També pot dificultar la gestió del procés l’ambient institucional en el que en molts casos es troben, que limita els espais d’intimitat i redueix el nucli de recolzament més proper. Afegir que algunes pèrdues poden generar-ne d’altres de secundàries al reduir les oportunitats d’oci i de desenvolupament personal (per exemple al morir un germà, que sempre el portava al cine o l’ajudava a fer els currículums per buscar feina).

A l’hora de comunicar una mort o un fet dolorós, no hem de caure en l’error de deixar-los de banda i no fer-los partícips del que està passant al seu voltat per tal de “protegir-los”, o per la creença que “total, no se n’adona del que està passant”. El sentir-se exclosos dels fets i alhora no tenir un espai per parlar-ho perquè tothom al seu voltant fa com si no passés res pot generar en la persona un gran buit interior i soledat, que se suma al dolor que causa la pèrdua en si.

Tot i aquestes dificultats, si podem portar el procés d’una manera oberta i amb recolzament, pot resultar ser el que la persona necessita per superar el dolor que pateix, seguir endavant amb la seva vida i generar un aprenentatge i un creixement. Caldrà obrir-nos, tractar-ho amb naturalitat, compartir, validar i tenir clar que hi haurà dolor i malestar, i que aquest és el camí cap a la salut i la superació.

Consells psicològics: Com comunicar-nos amb persones amb discpacitat intel·lectual

A l’hora de comunicar-nos amb persones amb discapacitat, hem de tenir en compte que, en alguns casos, haurem d’adaptar el nostre missatge i expressió al seu nivell de comprensió.
És important prestar atenció tant a com ens comuniquem verbalment, com a la informació no-verbal que donem (i que ambdues siguin congruents) per evitar que es produeixi un malentès en el missatge que volem donar. Facilita molt la transmissió del missatge que mirem als ulls, fem servir un to de veu clar i una pronunciació acurada.
El missatge verbal cal adequar-lo a la comprensió de cada persona en concret. Evitar fer servir paraules complexes en la majoria dels casos, i utilitzar un llenguatge similar al que fa servir la persona. Si ho requereix també, fer sevir un ritme més lent de parla i repetir el missatge en cas que ens ho demanin. En ocasions caldrà tenir paciència si ens demanen de repetir-lo diverses vegades i tenir en compte que pot ser degut a que alguna part no l’han entès bé o a que necessiten més seguretat.
També cal que donem importància al missatge no verbal que donem, per reforçar el nostre missatge verbal i per evitar donar informació inconscient que el contradigui. Per a que puguin entendre’ns bé, haurem de tenir un to de veu que no sigui massa suau i, alhora, també hem d’evitar cridar o parlar molt fort perquè no es violentin. Una postura oberta i sincera ajuda a la confiança i a que ells també s’obrin.
Per complementar tot això, també ens caldrà fer una escolta activa que farà que se sentin part de la conversa i millora la interacció. És important deixar espais de silenci i deixar-los temps per que ells es puguin expressar ja que, si no, a vegades els costa agafar el seu espai. Per contra també podem trobar algunes persones que parlin molt seguit i ens dificulti la intervenció. En aquests casos hem d’actuar amb assertivitat i caldrà buscar moments on puguem tallar el discurs per evitar massa divagació i repetició, sense ser bruscos ni violentar-los.
Com en tota comunicació, aquesta pot ser senzilla si volem fer-nos entendre i pensem un moment en com l’altre persona ens pot entendre millor.